Proa Espais

25 d'octubre de 2006

Teresa Costa-Gramunt

Goya Gutiérrez pertany a l'estirp de les amants. En la mitologia, les deesses que destil.len Amor són figures de la dona plenament madura tant física com espiritualment, esdevenint així font inesgotable de tendresa i de la màgia amorosa que transforma les potències del cor, el centre de la suprema intel.ligència segons les creences de l'antic Egipte.

Deia Ramon Llull que Amor és ciència. Per això, elles, les amants dels temps antics, quan eren conscients de la saviesa que Amor els atorgava, cantaven. El cant és el primer poema. Les amants, nodrides i nodridores d'Amor, en el seu interior cantaven, ja que res no esponja tant l'ànima com estimar i cantar. Però les antigues amants cantores a poc a poc van alçar una mica més la veu per tal que les oïssin de fora: així van començar a expressar en públic el desig de compartir aquells sentiments que generaven bellesa, que generaven poesia, que generaven art.
Goya Gutiérrez pertany a l'estirp de les amants que canten. El cant és el primer poema que sorgeix del cor anegat d'Amor. I el cant poètic és rítmic, recorda els batecs de l'existència. Per això les amants primer cantaven fins que es van posar a escriure els seus cants. Hi ha una bonica i antiga llegenda japonesa sobre l'inici de l'escriptura femenina. Diu així: En la nit que Kang Jie va inventar l'escriptura van plorar els mons del mig, van plorar tant els àngels com els dimonis, ja que en la nit que Kang Jie va inventar l'escriptura s'anunciava el poder que totes les Kang Jie tindrien sobre els habitants del món del mig…

I és que l'escriptura de les deesses -una dona amant sempre és una deessa- té el poder de crear mons nous, d'afaiçonar-lo amb belleses inèdites. Res no esperona tant la creativitat com els braços d'Amor. Així, de la mateixa manera que l'escriptura de les amants desenvolupa la força que guareix les penes i apaivaga el dolor, també desplega energia per cantar Amor, que és el mateix que vida, origen, innocència.

Goya Gutiérrez pertany a l'estirp de les amants poetes. Per aquesta raó titula el seu darrer poemari El cantar de las amantes. Goya Gutiérrez, que beu de les fonts d'Amor, domina el bell i antic art de Kang Jie: madonna escriptura li ha obert la porta dels seus secrets. L'art d'escriure té poder sobre els habitants del món del mig, àngels i dimonis que cal entendre, està clar, com estats de l'ànima; àngels i dimonis, doncs, que tensionen l'existència humana. Els àngels i dimonis que es barallen en el nostre interior són figures dels sentiments contraposats, la nit i el dia de les nostres lluites humanes, figures gràvides i ingràvides que avui ens tiren amunt i demà avall. Però qui domina l'art de Kang Jie, qui domina l'art d'escriure, té el poder d'harmonitzar els contraris. L'art de l'escriptura, que és també un art de l'harmonia capaç de crear bellesa, centra, equilibra les contradiccions.

El cantar de las amantes, el llibre de poemes de Goya Gutiérrez que presentem avui, podria dir-se que és l'equivalent literari d'un cant simfònic. Llegiré a continuació les impressions escrites després d'haver fet una lectura atenta d'El cantar de las amantes:

Si partim de la idea clàssica que els dos pols de la creació són el principi femení representat per la terra i el principi masculí representat pel cel, sempre podrem deduir la direcció de l'energia (espiritual) que mou l'un pol cap a l'altre. L'impuls femení és l'ascendent. L'espiritualitat femenina (expressada des del cos, com es comprova en els escrits que ens han deixat les místiques com a testimoni de la seva vivència interior) té tendència a l'ascensió, a volar, a desfer-se dels límits i del pes de la gravetat.

Una cultura misògina com la nostra sempre ha vist de cua d'ull aquest impuls del pol femení (ja siguin dones o homes on es manifesti). I si les místiques (algunes cremades a la foguera, com Margarida Porete) s'expressen en aquest camí ascendent, igualment les dones que viuen amb consciència l'amor humà -aquí en direm les 'amants'- manifesten el mateix impuls que les eleva per damunt dels peus de fang. Cal parlar, doncs, d'una progressió espiritual en l'experiència de l'amor. Per aquesta raó es troben tantes semblances entre el llenguatge poètic dels místics o de les místiques i el que escriuen els/les amants.

El cantar de las amantes (Emboscall), de Goya Gutiérrez, és un poemari que reflecteix l'experiència amorosa en aquest impuls d'elevació. La il.lustració de la portada del llibre -un gravat d'Antonio Hervás- mostra una figura femenina recolzada a terra amb un bosc de fons. Però mirat el dibuix amb atenció, es diria que la dona ajaguda a terra fertilitza els arbres que creixen cap amunt... És una imatge simbòlica de la direcció que emprèn l'amor, el desig d'unió que intenta cosir l'estrip existencial que som els humans separats de la Font primigènia, i que les parelles d'amants actualitzen al tàlem nupcial.

El cantar de las amantes està dividit en quatre parts. En Homenajes, Goya Gutiérrez enalteix unes quantes poetes de l'amor: Sylvia Plath, Alejandra Pizarnik, Maria-Mercè Marçal, Anna Ahmàtova, Alfonsina Storni i Marina Tsvietàieva. En adreçar-se a les antecessores, ella també s'empelta del mateix arbre generador.

En la segona part trobem Cantares. L'acompanya una imatge de l'arcà del Tarot, La Sacerdotessa, vinculada a Isis, la Reina de la Nit. En el dibuix (de Federico Gallego Ripoll) del llibre obert que sosté la sacerdotessa, l'autora interpreta la fusió del mar i del cel com a metàfora de la paraula poètica. Mar (o terra) i cel s'abracen en les noces còsmiques, com en la poesia hi convergeixen raó i intuïció (figures de l'Amant i l'Amada).

En els poemes de Cantares hi ressona l'eco dels cantars bíblics: Si celebrar tu cuerpo/ en el atrio de mi casa en ruinas/ fuera possible.. . També en la tercera part Goya Gutiérrez es multiplica en la veu de les amants que expressen dimensions mentals i sensorials (inferns dantescos, paradisos deserts, boscos primigenis, ventre de la terra, ocellots que ceguen els ulls, països sumergits) sempre buscant el camí de trobada, que es reflecteix fins i tot en oxímorons com abismos como cielos terrestres. Il.lustra aquesta part la carta de La Força del Tarot representada per una reina que venç un lleó sense esforç: el principi femení d'intel.ligència, que és Amor, guanya la força bruta.

El cantar de las amantes es clou amb La flor del hibisco (amb una foto de la flor en plena florida feta per l'autora). En aquest quart apartat, Goya Gutiérrez eleva la vivència de l'amor quotidià a categoria d'Amor arquetípic, universal. Perquè un amor que s'obra als altres fertilitza l'entorn i passa a ser un amor compartit amb la resta del gènere humà. Així, escriu Goya Gutiérrez: Seamos generosos,/ hagamos de nuestro amor/ frutal palacio en el desierto/ hibernal jardín del peregrino.

Pel poder d'Amor que engendra la paraula poètica, el cel baixa a la terra, i la terra puja al cel. Belles imatges de dos conceptes metafísics contraposats que esdevenen pols complementaris quan s'harmonitzen a través de la unió amorosa.

A l'inici d'aquests mots de presentació, m'he referit al poder del cant poètic i al poder de les amants que han après a dominar l'art de la sàvia i amorosa Kang Jie, la llegendària inventora de l'escriptura. Elles, les amants de tots els temps, són les vestals que guarden el foc de la creació, la llar còsmica on dorm i vetlla l'origen del món, també l'origen de l'escriptura. Les amants-vestals alimenten i donen escalf a la matèria a la qual l'esperit insufla vida permetent així la seva continuïtat. Amor i vida, i amor i escriptura són, doncs, el patrimoni de les amants, aquestes figures arquetípiques de l'impuls creatiu.

Goya Gutiérrez, ho torno a repetir, pertany a l'estirp d'aquestes amants-vestals. En El cantar de las amantes ens recorda aquelles altres vestals amb les quals la poeta s'identifica de més aprop en la seva actitud amant. Tornem a fer memòria dels noms de les homenatjades en poemari de Goya Gutiérrez: Plath, Pizarnik, Kahlo, Marçal, Ahmàtova, Storni, Tsvietàieva. Però la cua de l'estel és llarga i lluminosa, i així la nostra poeta, en altres poemes, se solidaritza també amb les anònimes Ofèlies que moren a causa d'amors desgraciats.

Perquè les amants són solidàries entre elles. Amor, que és ciència, que és coneixement, uneix, sargeix estrips existencials tant com el dolor i els sentiments de pèrdua també fecunden sentiments de fraternitat entre les sofrents. En El cantar de las amantes Goya Gutiérrez recorda les amants pretèrites: les felices i les no tan felices, però sempre amants en actiu, tal com proclama la paraula-verb amant. I en incluir les amants en els seus versos multiplica l'afecte amorós. Perquè el d'Amor sempre és un impuls inclusiu, un instint d'abraçar. Per això, tot el que queda resguardat en el cercle d'Amor, d'Amor universal, resta protegit per sempre, que és tant com dir que resta protegit de l'oblit i de la mort. És a dir: ingressa en l'esfera de la immortalitat.

La immortalitat: aquest és el poder humà sobre àngels i dimonis del qual parlava al principi, i sobre el qual regnen les Kang Jie escriptores. És el poder de les amants que canten, de les amants-vestals que canten escrivint, com Goya Gutiérrez, amants que han après ciència d'Amor. Així, ella i totes les amants escrivents que en el món han estat, són i seran, vivifiquen Amor a través de la paraula, l'energia poderosa que, segons el Dant, mou el sol i les estrelles.