Antologías



Homenaje a Alejandra Pizarnik


"Las palabras
no hacen el amor
hacen la ausencia
si digo agua ¿beberé?"
A. Pizarnik


ETERNIDAD FRONTERA

No comprendía yo tu amor
por el hueco del viento
ni tu preñez de viuda
ni tus sílabas deshiladas

y he bajado hasta tus abismos
a las profundas simas
de tus palabras negras por no
querer nombrar los frutos
tras el cristal del espejo
ensombrecidos
de opacos vapores de un bosque
al que evocabas con voz
de ausencia presentida
y te he hallado viva

palabra acrisolada
por esa espada de tu noche
eternidad frontera

LAS SIETE AMANTES

IV

Quema la muerte el último rastrojo:(*)
Mujer silvestre de romero e hinojo,
Belladona, mandrágora, estramonio.

Danza que serpentea y que se adentra
En el claro del bosque primigenio
Para invocar el vientre de la tierra.

Comunión de infinitas voluntades
De ahuyentar el dolor con el placer
¡Soy maestra de la fiesta lunar!

Segada por las sangres abrasadas
En el miedo a aflorar.

(*) Verso traducido del catalán
("Bruixa de dol" - Ma. Mercè Marçal)

V

Ofelias como nenúfares en flor
Flotando en el lago de la muerte:

No soporté la huida de tus pasos
Avanzando hacia tu desmemoria de mí.
El no saber desató cielos negros
Llenos de pajarracos que cegaron mis ojos.
Creció la herrumbre por los débiles muros
De aquella casa nuestra pintada de locura.
El no saber me anegó en los abrojos
Que ahora brotan de mi boca.

Nadie me detuvo la mano,
Y ejecutora y víctima a la vez
Se dispuso a ofrecerme en sacrificio
De un rito irreversible.

Homenatge a Alejandra Pizarnik


"Las palabras
no hacen el amor
hacen la ausencia
si digo agua ¿beberé?"
A. Pizarnik


ETERNITAT FRONTERA

No comprenia jo el teu amor
pel buit del vent
ni el teu prenyat de vídua
ni les síl·labes esfilagarsades

i he baixat fins als teus abismes
a les cavitats profundes
de les teves paraules negres per no
voler anomenar els fruits
darrera el vidre del mirall
aombrats
d'opacs vapors d'un bosc
que evocaves amb veu
d'absència pressentida
i t'he trobat viva

paraula depurada
per l'espasa de la teva nit
eternitat frontera

LES SET AMANTS

IV

La mort crema el darrer rostoll:(*)
Dona silvestre de romaní i fonoll,
Belladona, mandràgora estramoni.

Dansa que serpenteja i que s'endinsa
Vers la clariana del bosc primigeni
Per tal d'invocar el ventre de la terra.

Comunió d'infinites voluntats
D'esquivar el dolor amb el plaer
¡Soc la mestressa de la festa lunar!

Segada per les sangs abrasades
En la por a aflorar.

(*) ("Bruixa de dol" - Ma. Mercè Marçal)


V

Ofèlies com nenúfars en flor
Surant en el llac de la mort:

No vaig suportar el defugir dels teus passos
Avançant cap al teu oblit de mi.
El fet de no saber va obrir cels negres
Plens d'ocellots encegant els meus ulls.
Va créixer l'òxid en els murs febles
D'aquella casa nostra pintada de bogeria.
El fet de no saber em va negar en els abriülls
Que ara broten de la meva boca.

Ningú em va detenir la mà,
I executora i víctima alhora
Es va disposar a oferir-me en sacrifici
D'una cerimònia irreversible.