Reseñas


L'Eco de Sitges - 18 de juliol de 2009

Illa de Thera

Àmfores

TERESA COSTA-GRAMUNT

Amb Ánforas (Devenir), la poeta d'origen saragossà amb anys de residència a Barcelona i ara a Castelldefels Goya Gutiérrez, ens ofereix el seu darrer lliurament: un treball poètic de la maduresa que ja fluïa com aigua clara i abundant a El cantar de las amantes (2006), llibre que ja vaig comentar en el seu dia en aquest mateix espai.

Els poemes d'Ánforas, com ben significativament indica la metàfora del títol, presenten dos vessants: l'una s'expressa en l'embolcall (el cos del vers) on s'allotja la paraula poètica, i l'altra fa referència a l'espai interior des d'on sorgeixen els versos. L'una i l'altra cara, l'externa i la interna de l'àmfora, es complementen com es complementen el cos i l'ànima de les coses: l'un i l'altre pol es fecunden mútuament segons la llei de la polaritat que reconeix el llarg enfront del curt, el bo comparat amb el dolent, el lleig o el tort que fa augmentar la sensació d'allò dret i bell…

Perquè versos i poemes es manifestin, és a dir, perquè puguin prendre la forma d'una àmfora poètica, abans ha d'existir, com així és en Goya Gutiérrez, la potència, la possibilitat que precisament rau en el buit interior de l'àmfora (buit que remet a la matriu), com s'explica en el Daodejing, de Laozi: "La porta de la femella misteriosa és l'arrel de tot. És un vague besllum; sembla existir o existeix? No s'exhaureix per molt que s'hi poui."

Està clar que s'està parlant del pol femení de la vida representat a través de l'úter, aquest buit que pot ser emplenat, que és la casa i la font de tota existència perquè en el món fenomènic tot té mare. El Venerable Lao, tot subvertint les convencions socials de la seva època (i també de la nostra fins fa poc), situa en pla d'igualtat la potència i la manifestació, el yin en consonància amb el yang.

També la simbologia cristiana té en la figura del calze una imatge del femení de l'existència, que seria erroni adjudicar només al sexe femení i masculí biològics, atès que tota manifestació necessita de la conjunció dels dos pols.

Els símbols primordials són universals. I ja sigui en forma de casa (la casa la constitueix el buit, no les parets!), l'interior del calze o de l'àmfora, estem parlant del mateix: un contingut-continent, i a la inversa.

A través d'Ánforas, Goya Gutiérrez ens presenta, perquè hi poguem dialogar, un conjunt de poemes d'alta volada metafísica. Poemes on flueix el temps i l'eternitat, les dues cares de la moneda existencial, així com la lectura dins l'escriptura, el jo viatjant cap al tu, tot objectes i alhora subjectes d'aquest procès doble que, com a imatges que també som els humans d'una realitat més alta, més complexa, ens permet de reconèixer-nos en l'espill de la Naturalesa en les seves diverses formes.

La poesia, acte humil perquè sense la gràcia no és res, és ambiciosa en el sentit positiu del terme: vol expressar l'acompliment de l'acte creatiu tot escrivint-se. No és fàcil atènyer, com voldria la poeta, la ingravidesa dels mots des de la gravidesa dels mots (el objectivo debiera ser la levedad). Però s'hi acosta tant, tant, que quan acabem de llegir Ánforas, tant com la imatge d'una àmfora semienterrada al fons del mar (com les que es mostren recuperades dels naufragis en els museus d'antropologia), ens queda la idea arquetípica d'àmfora: aquell bell existir que en la seva potència no s'exhaureix perquè n'és la causa, la font primordial.

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO


TERESA COSTA-GRAMUNT

Con Ánforas (Devenir), la poeta de origen zaragozano con años de residencia en Barcelona y ahora en Castelldefels Goya Gutiérrez, nos ofrece su última entrega: un trabajo poético de la madurez que ya fluía como agua clara y abundante en El cantar de las amantes (2006), libro que ya comenté en su día en este mismo espacio.

Los poemas de Ánforas, como bien significativamente indica la metáfora del título, presentan dos vertientes: la una se expresa en el continente (el cuerpo del verso) donde se aloja la palabra poética, y la otra hace referencia al espacio interior desde donde surgen los versos. Una y otra cara, la externa y la interna del ánfora, se complementan como se complementan el cuerpo y el alma de las cosas: uno y otro polo se fecundan mutuamente según la ley de la polaridad que reconoce lo largo frente a lo corto, lo bueno comparado con lo malo, lo feo o lo torcido que hace aumentar la sensación de aquello que es derecho y bello….

Para que versos y poemas se manifiesten, es decir, para que puedan tomar la forma de un ánfora poética, antes ha de existir, como así es en Goya Gutiérrez, la potencia, la posibilidad que precisamente habita en el vacío interior del ánfora (vacío que remite a la matriz), como se explica en el Daodejing, de Laozi: "La puerta de la hembra misteriosa es la raíz de todo. Es un vago atisbo; parece existir o existe? No se agota por mucho que se extraiga".

Está claro que se está hablando del polo femenino de la vida representado a través del útero, este vacío que puede ser rellenado, que es la casa y la fuente de toda existencia porque en el mundo fenoménico todo tiene madre. El Venerable Lao, trasgrediendo las convenciones sociales de su época (y también de la nuestra hasta hace poco), sitúa en plano de igualdad la potencia y la manifestación, el yin en consonancia con el yang.

También la simbología cristiana tiene en la figura del cáliz una imagen de lo femenino de la existencia, que seria erróneo adjudicar sólo al sexo femenino y masculino biológicos, dado que toda manifestación necesita de la conjunción de los dos polos.

Los símbolos primordiales son universales. Y ya sea en forma de casa (¡la casa la constituye el vacío, no las paredes!), el interior del cáliz o del ánfora, estamos hablando de lo mismo: un contenido-continente, y a la inversa.

A través de Ánforas, Goya Gutiérrez nos presenta, para que podamos dialogar, un conjunto de poemas de alto vuelo metafísico. Poemas donde fluye el tiempo y la eternidad, las dos caras de la moneda existencial, así como la lectura dentro de la escritura, el yo viajando hacia el tú, objetos y a la vez sujetos de este proceso doble que, como imágenes que también somos los humanos de una realidad más alta, más compleja, nos permite reconocernos en el espejo de la Naturaleza en sus diversas formas.

La poesía, acto humilde porque sin la gracia no es nada, es ambiciosa en el sentido positivo del término: quiere expresar el logro del acto creativo escribiéndose. No es fácil conseguir, como querría la poeta, la ingravidez de las palabras desde la gravidez de las palabras (el objetivo debiera ser la levedad). Pero se acerca tanto, tanto, que cuando acabamos de leer Ánforas, como la imagen de un ánfora semienterrada en el fondo del mar (igual que las que se muestran recuperadas de los naufragios en los museos de antropología), nos queda la idea arquetípica de ánfora: aquel bello existir que en su potencia no se agota porque es la causa, la fuente primordial.