L'Eco de Sitges - 13 de mayo de 2006

Illa de Thera

El cantar de las amantes

TERESA COSTA-GRAMUNT

          Si partim de la idea clàssica que els dos pols de la creació són el principi femení representat per la terra i el principi masculí representat pel cel, sempre podrem deduir la direcció de l'energia (espiritual) que mou l'un pol cap a l'altre. L'impuls femení és l'ascendent. L'espiritualitat femenina (expressada des del cos, com es comprova en els escrits que ens han deixat les místiques com a testimoni de la seva vivència interior) té tendència a l'ascensió, a volar, a desfer-se dels límits i del pes de la gravetat.
          Una cultura misògina com la nostra sempre ha vist de cua d'ull aquest impuls del pol femení (ja siguin dones o homes on es manifesti). I si les místiques (algunes cremades a la foguera, com Margarida Porete) s'expressen en aquest camí ascendent, igualment les dones que viuen amb consciència l'amor humà -aquí en direm les 'amants'- manifesten el mateix impuls que les eleva per damunt dels peus de fang. Cal parlar, doncs, d'una progressió espiritual en l'experiència de l'amor. Per aquesta raó es troben tantes semblances entre el llenguatge poètic dels místics o de les místiques i el que escriuen els/les amants.
          El cantar de las amantes (Emboscall), de Goya Gutiérrez, és un poemari que reflecteix l'experiència amorosa en aquest impuls d'elevació. La il.lustració de la portada del llibre -un gravat d'Antonio Hervás- mostra una figura femenina recolzada a terra amb un bosc de fons. Però mirat el dibuix amb atenció, es diria que la dona ajaguda a terra fertilitza els arbres que creixen cap amunt... És una imatge simbòlica de la direcció que emprèn l'amor, el desig d'unió que intenta cosir l'estrip existencial que som els humans separats de la Font primigènia, i que les parelles d'amants actualitzen al tàlem nupcial.
          El cantar de las amantes està dividit en quatre parts. En Homenajes, Goya Gutiérrez enalteix unes poetes de l'amor: Sylvia Plath, Alejandra Pizarnik, Maria-Mercè Marçal, Anna Ahmàtova, Alfonsina Storni i Marina Tsvietàieva. En adreçar-se a les antecessores, ella també s'empelta del mateix arbre generador.
          En la segona part trobem Cantares. L'acompanya una imatge de l'arcà del Tarot, La Sacerdotessa, vinculada a Isis, la Reina de la Nit. En el dibuix (de Federico Gallego Ripoll) del llibre obert que sosté la sacerdotessa, l'autora interpreta la fusió del mar i del cel com a metàfora de la paraula poètica. Mar (o terra) i cel s'abracen en les noces còsmiques, com en la poesia hi convergeixen raó i intuïció (figures de l'Amant i l'Amada).
          En els poemes de Cantares hi ressona l'eco dels cantars bíblics: Si celebrar tu cuerpo/ en el atrio de mi casa en ruinas/ fuera possible.... També en la tercera part Gutiérrez es multiplica en la veu de les amants que expressen dimensions mentals i sensorials (inferns dantescos, paradisos deserts, boscos primigenis, ventre de la terra, ocellots que ceguen els ulls, països sumergits) sempre buscant el camí de trobada, que es reflecteix fins i tot en oxímorons com abismos como cielos terrestres. Il·lustra aquesta part la carta de La Força del Tarot representada per una reina que venç un lleó sense esforç: el principi femení d'intel·ligència guanya la força bruta.
          El cantar de las amantes es clou amb La flor del hibisco (amb una foto de la flor feta per l'autora). En aquest quart apartat, Goya Gutiérrez eleva la vivència de l'amor quotidià (l'amor petit, diu un amic meu) a categoria d'Amor arquetípic, universal. Un amor obert per a ser compartit: Seamos generosos,/ hagamos de nuestro amor/ frutal palacio en el desierto/ hibernal jardín del peregrino. El cel a la terra, i la terra que es fa cel, els dos pols complementaris, com hem dit al començament.