El Eco de Sitges - 30 de julio de 2005
|
|
Viatjar, comprendre
TERESA COSTA-GRAMUNT
Probablement, l'única manera d'entendre la realitat d'una manera més complexa (i completa en la mesura en que això humanament és possible) és relacionant la nostra experiència personal amb l'experiència dels altres. És a dir: tot sortint de nosaltres mateixos (de l'ego) per dialogar amb el Tu, o amb tot allò que aquest Tu genèric representa.
El viatge és una de les experiències humanes que pot tenir aquest sentit doble: el de coneixença cap a un mateix alhora que propicia l'apertura a la realitat 'altra'. De manera que en tot viatge fet a consciència hi ha un recorregut que va de l'ombra a la llum. O el que és el mateix: de l' opacitat de la ignorància a les clarícies de la coneixença o revelació (en llenguatge espiritual, il·luminació). l tant és així que, quan metafòricament ens referim a la vida, millor dit, al sentit de l'experiència vital, parlem d'aquest recorregut com del 'viatge de la vida'. De forma que els viatges geogràfics i històrics ho són també espirituals en la mesura que s'hi encarna (s'hi viu) l'experiència metafísica. Així, per analogia, tot viatge és aprenentatge i evolució, o almenys la possibilitat que ho sigui.
En el seu darrer lliurament poètic, La mirada y el viaje, Goya Gutiérrez, llicenciada en Literatures Hispàniques i coeditora i redactora de la revista literària Alga que es publica a Castelldefels, l'autora ens introdueix en una nodridora experiència viatgera, que ho és també envers ella mateixa en redescobrir-se com a ésser humà amb consciència de ser-ho íntimament i en relació amb els altres. Perquè quan un retorna d'un viatge pot tomar transformat, amb la mirada més nítida, més amplia i emotivament més comprensiva cap a la pròpia realitat i la de tot allò que l'envolta, ja sigui de forma pròxima o allunyada.
A la primera part de La mirada y el viaje (Emboscall), Goya Gutiérrez ens presenta un estol de poemes referits als seus viatges per Nova York, Roma, Capadòcia, Thailàndia, Benarés, Petra, Lisboa, el Sàhara... Són poemes d'inspiració impressionista (no en va els anomena Impresiones), que es manifesten de manera molt viva, expressionista, tot encadenant paraules-imatges d'una gran força conceptual i mai no exempta d'una sensual afectivitat. Vegeu en aquest fragment una imatge-impressió del Sàhara:
El añil de rostros nos recibe
Sabor a frutos viejos.
A lo lejos las bocas
De los mares bíblicos
Bajo arrugas antiguas
De paisajes cercanos.
La poeta es .contrasta (i contrasta la cultura de la qual procedeix amb les formes culturals que troba) en aquest paisatge adust i càlid on l'altre és una presencia fefaent:
Te recordamos a alguien.
Nosotros, occidentales
De cuerpos bien regados
y de abundante fuente
Que también vierte sed.
Almenys, set de fe i de comprensió, valors o camins que ens conduiran a la segona part del llibre i que Goya Gutiérrez titula La ciudad y sus mundos, un viatge poètic a les ciutats (imaginativament reals!) on estem immergits. La poeta ens porta de la ma per redescobrir l'anima de les ciutats violentades (m'ha fet pensar en Londres, Madrid, Bagdad, Jerusalem, Nova York...), les ciutats enrunades o del crit, o ciutats bordell o immobiliàries o del Tercer Món... Però també ens mostra les ciutats hospitalàries, i del Bon Amor, i dels ponts, i dels amants... En aquest àmbit ciutadà, amb un llenguatge ple de fecunds verbs actius i amb un discurs empàtic amb tots els qui són el Tu que ens revelen com a persones (i que ens fan de mirall en el més essencial de la nostra naturalesa humana), Goya Gutiérrez fa emergir, amb una energia fraternal i contagiosa, un missatge esperançador: que en un temps tan desangelat i obagós com el nostre, la poesia encara pot manifestar (ella ho fa amb entusiasme) una ma solidaria en aquesta penombra, o un providencial fil de seda que brilla en la foscor del laberint.
|
